• Sònia Isart

Quan camino a peu nu...


Quan camino a peu nu, caminar es converteix en una experiència sensitiva. Gran part de la meva atenció es dirigeix automàticament cap als meus peus. Les plantes dels peus esdevenen centres de percepció-quin plaer-, i no tinc més remei que parar atenció a cada sensació que m'indica com és la superfície que trepitjo, si hi ha una pedra o moltes, els tamanys, la seva forma, la seva superfície. Tot això son indicadors de com haig de recolzar el peu, de si l'haig de recol.locar abans de posar-hi el pes que la passa em demana per poder avançar, la rapidesa amb la que hauré de fer la transició d'un peu a l'altre. I això en cada passa que faig. La ment està més atenta, més desperta i el cos més àgil, per poder adaptar-se al terreny, en una aliniació de totes les meves articulacions, en una acció conjunta de tota la musculatura implicada, en un balanceig de tot el meu cos, que esdevé moviment únic per aquesta passa en concret.

Confiar que el cos està perfectament dissenyat, i que no necessita sabates, ni talons, ni càmeres d'aire que m'ajudin a absorvir les irregularitats del terreny.

Llegia fa un temps que els terres plans i llisos son ideals per les màquines, però no pels éssers humans, perquè nosaltres som ésser sensitius, amb sentit del tacte no només a les mans sinó també als peus. Quan deixem de caminar per terrenys naturals i irregulars, perdem part de la nostra connexió decisiva amb la terra i la nostra habilitat per sentir i experimentar disminueix, torna

nt-nos en certa mesura minusvàlids, mentalment i orgànicament. L'autor continuava dient que els terres no uniformes son una simfonia, una melodia pels peus que ens retorna vibracions naturals i ens permet recuperar el nostre equilibri humà, que ens és propi.

Quan camino a peu nu cada passa és un acte creatiu del meu cos/ment, per trobar una manera fluïda, senzilla, i òptima de moure'm. I com més ho faig més bonic es torna el meu caminar, que esdevé una dansa.

El més fantàstic és que no haig de pensar-hi, només haig de refinar la meva atenció perquè el meu cervell rebi una informació el més detallada possible, i llavors la resta és màgic i natural, el cos sap com resoldre la situació. Perquè tenim un cos perfectament dissenyat, uns peus amb 26 ossos el dret i 26 l'esquerre (quasi com les mans que en tenen 27 cadascuna), ideals per poder fer moltíssims micro moviments diferents, que deixem de fer quan fem viure els peus dins unes sabates constantment, despullant-los d'una part essencial d'allò pel que van ser projectats d'aquesta manera tan específica.

Caminar a peu nu és per mi revindicar la confiança en el propi cos, recuperar un nou espai de llibertat per mi, on no hi caben les imposicions de la moda o la indústria del calçat, redescobrir els peus com a centre sensitiu i nodridor, i recordar el plaer de fer del moviment bàsic de caminar una experiència completa i que em permet sofisticar els meus moviments, fent-me més àgil i flexible mentalment i corporal, i que alhora m'obliga a afinar la meva percepció, que és la clau de l'autoconeixement.


0 views
  • White Facebook Icon